Les Portes de la Mort
Després d'un últim gest honorable, el seu cos descansava a l'asfalt i en ell no només vèiem un personatge de ficció sense vida sinó el pes de tota una trajectòria que tocava a la seva fi. Des d'aleshores, ja no contemplaríem més el rostre ni sentiríem més la veu d'Eastwood al cinema. Es tractava d'un fet d'allò més traumàtic: el mestre envellit abandonava la pantalla i només ens quedava vetllar el seu cadàver. Hem fet el que hem pogut per acceptar-ho, però convé celebrar que, després dels excessos de la tèbia i decepcionant Invictus, el seu fantasma encara planegi a Más allá de la vida, una pel·lícula que parla, precisament, del llindar entre la vida i la mort, del pas que tots hem de donar i que el cineasta d'Estats Units va traspassar a la citada escena de Gran Torino.
El mèdium del seu nou film (Matt Damon) viu en aquesta frontera -en "l'aquí" (la vida) i en "el després" (la mort), com podem llegir en el títol original de la cinta en anglès: Hereafter - i s'esforça en va per fugir de les seves habilitats fantàstiques i poder dur així una existència "normal": no condicionada pel "més enllà". Desafortunadament per a ell, li és impossible escapar de la mort i, tal com li ocorre al noi que ha perdut al seu germà bessó i a la periodista que ha sobreviscut a un tsunami, es passa la pel·lícula donant voltes i preguntant-se com escapar de la presència -mental, afectiva, subtil- dels que ja no estan entre nosaltres. Poc importa que el guió pequi d'obvietats, que certes imatges ens semblin d'allò més amanerades -aquell osset de peluix- i que algunes escenes trenquin la versemblança del relat, perquè, pla a pla, Más allá de la vida va construint una lliçó de saviesa d'algú que veu propera la mort; d'un Eastwood ple de dubtes (i d'imperfeccions) que ens obliga a interrogar-nos i a preguntar-nos com devem afrontar els nostres conflictes interiors.
La solució del director no recau ni en la religió ni en la negació d'aquesta sinó en un cert espai intermedi, ambigu, on sorprèn la reivindicació -austera, propera, serena- de la vitalitat i del descobriment interior. L'individu, doncs, s'ha de mirar a si mateix per comprendre's i així relacionar-se amb els altres en un món que sembla guiat per l'atzar i en el que, vulguem o no, no ens queda altre que viure-hi i... morir-hi.
