La independència té un preu
¿De què serveixen els festivals cinematogràfics?
Aquesta és la eterna pregunta que encapçalava un dels debats que es van dur a terme al 40è Festival Internacional de Cinema de Rotterdam (IFFR), celebrat a la vanguardista ciutat holandesa entre el 26 de gener i el 6 de febrer d'enguany. La resposta, és clar, no és gens fàcil, però haver assistit a un esdeveniment d'aquesta magnitud -estem parlant d'uns sis-cents films programats, entre curts i llargmetratges- ens ajuda a veure el panorama cinematogràfic des d'una perspectiva més clara, convençuts que, en temps de propostes anacròniques i caduques com la Llei Sinde, la imaginació de creadors i productors arriscats pot salvar el cinema (almenys l'independent de baix pressupost) i permetre que, any rere any, nombroses pel·lícules interessants arribin als cinèfils d'arreu de la manera que sigui.
L'època audiovisual en què vivim és certament contradictòria: es fan més pel·lícules que mai (gràcies a la tecnologia digital) i se n'estrenen cada cop menys. Això provoca que molts directors de consolidada trajectòria siguin del tot desconeguts per a l'espectador mig que, senzillament, mai podrà veure els seus treballs ni als multiplex de torn ni a les abans salvadores sales de versió original. La seva absència en les cartelleres convencionals -perquè se'n facin una idea, a Espanya només arriba un 5% del que es veu a Rotterdam- fa que els films d'aquests autors només siguin parcialment visibles a Internet -legal, al·legal o il·legalment-, a algunes cases de DVDs arriscades i, de tant en tant, a la filmoteca i a algun cicle puntual. Unes circumstàncies que confirmen el paper central adoptat per certs festivals que, amb les seves ajudes econòmiques i promocionals, garanteixen una alternativa viable al mainstream i permeten l'exhibició de les obres de valuosos cineastes minoritaris que, sovint, recorren certàmens de tot el món buscant el seu públic.
El cas del festival holandès és, en aquest sentit, un dels més significatius. El sol fet que Rotterdam no rebi als actors i als directors en una catifa vermella ja crida l'atenció, però és en les entranyes del De Doelen -el modern edifici que fa de centre d'operacions del certamen- on un percep millor com funciona la seva eficaç maquinària, recolzada en tres pilars: la nova autoria (pràcticament només es programen primeres i segones pel·lícules), la fidelitat d'un públic al que es donen moltes facilitats (quasi totes les sessions -fins i tot les matinals en dies laborables- pengen el cartell de Sold Out) i el mecenatge a projectes arriscats que mai es durien a terme sense aquesta ajuda.
No és estrany, doncs, que un bon nombre dels films exhibits a l'edició d'enguany ho fessin sota el patrocini econòmic del propi festival Hubert Bals Fund i que, alhora, la ciutat holandesa s'omplís de productors als quals s'oferia la possibilitat d'asseure's a xerrar amb directors disposats a vendre'ls el seu projecte per aconseguir finançament. Unes trobades que, com és costum, es van dur a terme a una àmplia sala del De Doelen, on una trentena de projectes triats pel festival (entre uns 800 presentats al mercat CineMart esperaven que un mecenes els fes possibles. I és que, per molt que els costos s'hagin reduït considerablement -amb uns 50.000 euros es va rodar i muntar Club Zeus (David Verbeek, 2011), un dels títols més convincents que vam veure-, realitzar una pel·lícula segueix tenint un preu que algú ha d'assumir. Un pressupost a pactar entre autors i inversors que, en trobades com aquestes, haurien de trobar fórmules que garantissin que treballs d'escassa distribució comercial (que gairebé només s'exhibeixen en festivals) resultin alhora rentables i reeixits.
Afortunadament, a vegades, els números quadren. I més quan els directors saben que, en temps de crisi, res és com solia ser i roden els films en menys dies, menys actors i menys pressupost. Una situació que permet obres íntimes com New Jerusalem (R.Alverson, 2010), un relat introspectiu situat a l'Amèrica profunda amb l'excel·lent músic Will Oldham com a intèrpret. Un triomf artístic que reafirma que el cinema no mor sinó muta segons les circumstàncies. Potser, en un futur, la indústria remunta i Alverson acaba a Hollywood fent superproduccions amb Christopher Nolan (Origen) o Paul Thomas Anderson (Pozos de ambición). Ara sembla impossible (i poc desitjable), però els dos directors citats també van començar a Rotterdam amb produccions petites...
