Howl for a Serbian Film
Tant li era, perquè l'objectiu de cadascun dels seus actes era engrandir, alimentar i donar a conèixer la literatura que a ell el feia remoure sentiments i emocions, la que li era coetània i donava fe del moment en què ell vivia. Quin acte d'amor, el seu!
El cas Howl
City Lights Books, l'editorial que va llançar amb la publicació dels seus propis poemes, es va convertir aviat en una casa arriscada i compromesa amb el medi en què es movia, apostant per joves artistes de diferents estils que tenien en l'amor per la poesia la seva raó de moure's, tot i la diferència entre estils i temes a tractar. L'ambient de llibertat, creativitat i art que es respirava a la vida d'en Ferlinghetti, però, va viure una forta sotragada quan, en publicar Howl, poema d'en Allen Ginsberg, a qui havia sentit recitar en un bar, va ser acusat amb càrrecs d'obscenitat contra la moral. Un home, en Ferlinghetti, que havent dedicat la seva jove vida a l'amor a la literatura, de cop es veia sotmès a un judici per la simple publicació d'un poema que no havia agradat a alguns sectors conservadors...
El famós judici de Howl (perquè ho fou tant que ara inclús s'estrenarà una interessant pel·lícula basada en ell), va tenir vàries conseqüències socials, més enllà de les que tingué per al seu editor i per a l'autor. En primer lloc, va funcionar com a amplificador de l'enrenou dels poetes beat, que van veure com els seus noms començaven a aparèixer a converses de tots els Estats Units. Tanmateix, potser més important pel Ferlinghetti i per la societat, fou el debat que es va obrir sobre la llibertat en l'àmbit de l'art, una disciplina que no només es pot permetre no entendre de morals sinó que, de cara a aproximar-se a certes realitats, requereix deixar els conceptes ètics (no diguem ja, els morals!) de costat, amagats a la cantonada amb els complexes i els prejudicis. Amb el judici a Ferlinghetti pel cas Howl la societat americana va veure en perill la seva trompetajada llibertat d'expressió, i el debat del “mal i el bon gust” va centrar l'atenció del món literari i social de tot el món.
Era l'any 1957.
El cas "A Serbian Film"
L'Ángel Sala farà enguany deu anys que és al capdavant del que és, possiblement, el millor i més ampli festival de cinema fantàstic d'arreu d'Europa. Reconegut crític i escriptor cinematogràfic, defensor empedreït de la causa del gènere de terror i de la sèrie B, i home emprenedor de mena, durant la dècada en què ha dirigit el festival més popular de Catalunya ha sobrepassat, any rere any, i per a sorpresa de tots els seguidors de Sitges, tota mena d'èxits, convertint la població costera en el centre de la cinefília durant les dues setmanes d'octubre que dura cada edició, arreplegant-hi gent que arriba de tot Espanya, Europa i el món per assistir al festival més hiperactiu, apassionat i esbojarrat dels que, almenys la sota-signant, ha viscut. I tot això per dos motius: esperit de superació i amor vers allò en què es treballa. Ja ho dèiem abans...
El Festival de Sitges té un programa format per centenars de pel·lícules a cada edició, entre les quals s'hi troben de tots colors, quelcom per la qual la direcció de l'Ángel Sala ha estat molt criticada, ja que lluiten per oferir primícies al seu públic, a vegades traient oportunitats d'estrena a altres festivals. Tanmateix, res que no formi part de l'endogàmia exclusivista d'altres rams professionals. El problema ve quan, el darrer cap de setmana de la 44a edició del Festival de Sitges, s'exhibeix una pel·lícula anomenada A Serbian Film que, tot i haver estat anunciada com una pel·lícula molt “extrema” que no amaga ni la violència ni la seva radicalitat, i que s'atreveix a parlar del “newborn porn”, comporta una sèrie de problemes entre aquells que... no l'han vista.
A la pel·lícula Howl de Rob Epstein i Jeffrey Friedman sobre el cas que abans comentàvem, l'advocat defensor reflexiona en les seves al·legacions finals que l'autor del poema “no tria les paraules que fa servir per a explicar la seva història pensant en nosaltres, sinó que explica la història de la manera en què ell la veu, fent servir les seves paraules”. La CONCAPA (Confederación Católica de Asociaciones de Padres de Alumnos y de Familia), en demanar la retirada de la pel·lícula després de llegir el comentari publicat al diari conservador de torn, exemplifica —citant de nou les línies finals de la pel·lícula Howl— que “les persones que imposen les bases de la censura rarament senten que la seva pròpia salut i moral són sotmeses a judici”, perquè “el desig del censor no es limita, tanmateix, a bojos i fanàtics, sinó que en la majoria de nosaltres existeix el desig d’adaptar el món a les nostres maneres de veure'l. I per aconseguir-ho fem servir el raonament i fins i tot les institucions legals i així rebutjar un impuls tan humà com aquest.”
Ara és el Fiscal de Barcelona qui hi fica cullerada i denuncia l'Ángel Sala per un presumpte delicte d'exhibició de pornografia infantil, emparant-se en l'article 189.7 del Codi Penal, que, segons va recollir El País “castiga amb penes de tres mesos a un any de presó o multa a qui 'produjere, vendiere, distribuyere, exhibiere o facilitare por cualquier medio material pornográfico en el que no habiendo sido utilizados directamente menores o incapaces, se emplee su voz o imagen alterada o modificada'". El Fiscal ha fet la seva feina, i ara li tocarà al Jutge decidir qui té raó. Tot i això, “la batalla contra la censura no serà finalment resolta per la decisió de Sa Senyoria; ja que [la decisió] podrà sumar-se al pensament liberal culte, o, contràriament, afegir combustible a la foguera de la ignorància. Que es faci la llum. Que es faci l'honestedat. Que no es permeti dir que hem de fugir de suposats destructors de la moral. Que hi hagi un enteniment honest”. Que així sigui.
Estem a l’any 2011.
